A sovint voldria ser més tolerant, de veritat, no ho dic per dir.
Desitjaria observar coses que no m'agraden o amb les que no estic d'acord i romandre immutable, impassible... i acceptar-ho, però no, hi ha coses que són superiors a mi.
Setmana Santa, tots els anys la mateixa història, és com un dejà vú, com si any rere any, tornara a viure el mateix instant al mode d'aquella pel·lícula del "dia de la marmota".
Els natzarens, l'imaginerio de torn, gent enfervorida front a una imatge de fusta que plora no es sap ben bé perquè, si per la humanitat i els seus patiments o per eixa colla infame que s'acolpa als seus peus, alguns/es dels quals/es serien capaços de matar per tocar un dit de l'estimadíssima Mare de Deu. Encaputxats al més pur estil ku klux klan que, a un nivell proper al sectarisme, es mostren orgullosíssims i, a l'igual que els/les anteriorment esmenats/des, serien capaços d'allò que féra falta per portar al Santíssim Crist.
I jo, bocabadat, any rere any, em pregunte en quin país visc, què pensaria un extraterrestre si de sobte arribara a la terra un bon dia de setmana santa, en mig d'una processó; ¿tant tocats ens va deixar els quaranta anys de franquisme? o... ¿potser seríem així de totes maneres?
És increíble que quan aquesta gent s'indigna per opinions com les que ara faig vegen a un indi animista com a un salvatge ¿quina diferència hi ha entre adorar un troç de fusta ple de joies i amb un semblant plorós o rendir culte als elements de la mare naturalesa?
En la meua opinió té més trellat (si ha de tindre-ho) l'animisme, de totes maneres... ja em faig a la idea que any rere any continuaré tenint la sensació de viure un Déjà vú molt espanyol.
¿incultura? No, home! TRADICIÓ. Hala, cullerades de tradició al xiquet i si no vol, li la donarem per sonda... EMPATX de TRADICIÓ, quina manera de fer-me mal cos en vacances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada